ESQUÍ NÒRDIC

L’esquí nòrdic està considerat com un dels esports més complets, el cos treballa harmònicament sense tensions i al ritme desitjat, la qual cosa el posiciona com un esport poc agressiu, aeròbic i molt complet ja que hi intervenen diferents grups musculars.

La finalitat de l’esquí nòrdic és lliscar (no caminar) el màxim sobre la neu realitzant el mínim d’esforç, és per això que es practica en terrenys amb relleus suaus i pendents pocs pronunciats.

Les infraestructures que envolten l’esquí nòrdic són molt respectuoses amb l’entorn, ambientalment molt integrades i que permeten gaudir d’espais naturals privilegiats.

Dins l’esquí nòrdic ens trobem amb dos modalitats clarament diferenciades :

Clàssic : la tècnica clàssica de l’esquí de fons és la més tradicional doncs és la que prové directament de les formes primitives de desplaçar-se per la neu. És la més senzilla d’aprendre, doncs els gestos bàsics procedeixen del moviment de caminar al que cal afegir un lliscament i una força, alternada, de braços a traves dels bastons.

Els esquís tenen un sistema de retenció al pont (escates, microescates o ceres), per ajudar-nos a lliscar sempre endavant i evitar que marxin enrere a les pujades.

La preparació i marcatge de les pistes es fan amb una màquina trepitjaneu, que compacta la neu i marca la traça.

En aquesta modalitat els esquís van per dins de la traça a excepció de pujades fortes o les baixades.

Patinador : a diferència de l’estil clàssic, en la tècnica de patinador hi ha un impuls divergent respecte a la direcció del desplaçament, que s’efectua des del cantell interior de l’esquí. La successió d’impulsos a dreta i esquerra permet l’avanç del esquiador sense necessitat de cap sistema de retenció.

Es practica sobre una pista ampla i amb neu compactada i s’aconsegueix major velocitat que en el clàssic.

El pas patinador és més exigent amb la forma física del esquiador, ja que sense un nivell mínim és difícil mantenir la velocitat necessària per aconseguir la lliscada.